estemrodejats.com

Ens has fet una putada , encara em sembla que és una broma que em costa d’entendre, peró de mica en mica ho anirém asimilan , avui tot eran cares tristes , de sentiments d’impoténcia , de no sapiguer que dir , un cop baix ... em vé a la memória els moments viscuts amb tú , quan erem joves i anavem amb bicicleta , de copes al Casino i al Cerebrum, els vermuts amb regust de ressaca dels Dissabtes al matí al Grinzing , del teu Vespino , dels dinars a Llafranc amb la Lidia , els sopars a casa amb el Ton i la Mercé , del teu Ford Fiesta ,de la castanyera de la Rambla , de quan per Nadal anavem a comprar cava amb el Toni i el Forte, de quan em portaves roba de Chus per la Mireia...

Et tinc que dir que no t’he dit moltes coses que ja no et podré dir , t’he les diré la propera vegada que ens trovem allá dalt , aixó si , em convidarás tu a les copes.

Siguis a on siguis que trovis el que aquí no vas trovar.

No sempre les coses surten com un havia programat,,malgrat preparar-ho amb il·lusió.

No sempre es pot acontentar a tothom, malgrat sigui la intenció.

No sempre la gent pensa igual que un mateix, malgrat intentar pensar en bé.

No sempre els camins son del agrat de tothom, malgrat pensis amb la majoria

No sempre les il·lusions son compartides, malgrat les hores dedicades.

El camí fàcil es destruir i criticar , no val la pena fer cap esforç , sempre trobaràs a algú disposat a trepitjar el castell de sorra.

La cosa ja cansa , sempre la mateixa cançó , es molt fàcil destruir quan no tens res a perdre i cap idea a aportar.  

Frustració?  gelosia?... no val la pena company...

Sempre he cregut que formàvem un grup molt ben unit i que l’únic objectiu era passar-nos-ho bé to disfrutant de la bicicleta; es va instaurar una puntuació per donar més al·licient al tema de les sortides i sempre en plan “conya”, mai m’ho vaig plantejar com un tema competitiu i menys encara com un tema que pogués aportar tensions, sinó tot  el contrari,la finalitat era fer un petit repartiment de premis on es reconeixia  a la persona que havia sortit més vegades, la persona més fidel al grup, en fi, un petit homenatge a la persona en sí, mai havia pensat premiar el més ràpit o el que més amunt pujés o el més guapo, senzillament era un motiu més per, al meu entendre,  passar-nos-ho encara més bé.

La meva sorpresa ha sigut quan he vist que a una petita part del grup,aquest sistema de puntuació no els hi agrada,  troben que és competitiu i que es perd l’esperit , segons ells diuen, del que era inicialment “estemroedejats”..

“estemrodejats” ha sigut sempre un grup de gent progressista, on ens unia una mateixa afició, el btt,la muntanya, la natura, on la gent (fos del partit polític que fos) era membre de ple dret dintre d’ aquest petit país fictici que vàrem crear nosaltres mateixos.

Si algún ciutadà d’aquest petit país no s’hi troba a gust ho té molt senzill: no es necessiten ni visats de sortida ni donar grans explicacions : la frontera és sempre  oberta, segurament trobarà un altre país d’ acollida més a mida per les seves necessitats i objectius.

Tots els que formem aquest grup som gent amb la suficient intel·ligència per saber si volem, o no, ser ciutadans d’aquest petit país: els que ens quedem, ja saben com funciona, a la resta desitjar-los bon camí, sempre són a temps de tornar al que un dia va ser casa seva.